Al'illa de Corfú, la més septentrional de les illes jòniques, entre runes de temples i fortaleses venecianes, resta encara, i potser només és un perfum misteriós, la màgia d'Elisabet de Baviera, l'emperadriu Sissí, d'alabastre pàl·lid, incapaç d' allunyar-se del sol llatí. A l'illa de les crestes -que aquest és l' altre nom amb què és coneguda l'illa-, entre figueres i vinyets, oliveres i magraners, en un terreny elevat prop del mar, Elisabet féu construir el seu recés: l'Aquil·leion, el palau d'Aquil·les, segons el model dels antics palaus grecs que apareixien en les excavacions. Obsessionada per la cultura grega, llegia Homer amb la llengua original, alhora que anhelava la solitud i es delia pel contacte amb la natura. Estimava el mar i es considerava a si mateixa germana de les ones. Comprà un vaixell, el Miramar, perquè la navegació era el seu gran plaer. I es féu tatuar una àncora en una espatlla, com els seus mariners. S'agradava de les tempestes i, en aixecar-se el mar, es feia lligar a un pal de la coberta de la nau per respirar la força, l'energia de l'aigua embravida. Potser només fou una gavina vagabunda, nòmada.
El palau d'Aquil·les, construït després de la mort del seu fill Rodolf a Maierling, l'any 1889, en estranyes circumstàncies, rememora la història d'Aquil·les, segons la conta Homer a la Il·liada. Un gran fris il·lustra l'episodi en què Aquil·les arrossega, per espai de dotze dies, el cadàver d'Hèctor davant les muralles de Troia, perquè necessita venjar-se de la mort de Patrocle, el seu amic. Aquil·les era jove, valent i noble, quasi immortal. L'havia educat el centaure Quiró intel·lectualment i física. I li havia donat, perquè és criàs fort i poderós, carn de senglar i el fetge i el cor d'un lleó. El centaure fou -què hi podem fer?-, un pedagog. A mi m'hauria agradat que un centaure hagués intervingut en la meva formació. I encara més, si hagués estat Quiró, el més just i prudent dels centaures. Mestre d'herois, va estimular en el seu deixeble la noblesa de cor i el coratge, però també la capacitat d'imaginar la vida. En un dels cants de Píndar referits al centaure es diu: "Qui només sap allò que ha après, és home obscur". I això em fa pensar en un acudit que, fa molts d'anys, vaig veure en una publicació periòdica. Un alumne es posava dret enmig de la classe i deia a la mestra: "No ens conti el que ha après, ens digui què ha fet amb el que ha après". Em va semblar una lliçó impagable.
Elisabet vingué a Mallorca. L'havia invitat l'arxiduc Lluís Salvador que, al marge del parentesc, s'havia convertit en el seu refugi. Ambdós eren, potser, uns supervivents que fugien dels protocols i els compromisos de la cort austríaca. Ambdós acudien sovint a Corfú, al palau de marbre que aquest matí he visitat enmig d'un ramat de turistes, llegien en veu alta les obres d'Homer i de Shakespeare, es passejaven sota la pluja, travessaven marjades de rosers i magnòlies i baixaven al mar per un bosc de pins i xiprers. Ressonen encara entre els pins els versos que llegien. També a Mallorca, el mes de desembre de 1892, va ploure intensament, durant els dies que l'emperadriu romangué a Miramar i a son Moragues. Havia tingut temps de conèixer la ciutat, però la pluja els esbucà el projecte de recórrer la Serra. Abans de marxar, va prometre que tornaria a l'illa i complí la promesa a les darreries de gener de l'any següent. Desembarcà molt a prop de sa Foradada, trista, però serena, vestida de negre, convençuda que la felicitat només existeix a l'interior del desig. Visità les possessions de l'Arxiduc i, a s'Estaca, va conèixer Caterina Homar. Es va complaure amb aquell ésser humà que havia conservat la bellesa salvatge, que no s'havia deixat corrompre pel món urbà, i que t'ensenyava alhora el gust de la vida. És necessari esser una illa -deia-, si no vols que els homes destrueixin la bellesa de les coses. Només allà on no arriben les mans dels homes, la vida es manté amb tot el seu esplendor primitiu. Allà on no arriben les mans dels homes... Pobre Elisabet! Llavors no sabia què ens esperava.
