Des de Venècia he viatjat a Croàcia i he trescat, malgrat la xafogor de l'estiu, la ribera dàlmata entre vinyes verdes, més verdes encara quan puja l'embat, i garrigues pedregoses. A vegades, els vinyets creixen dins un pedregar de pedres cantelludes i tosques. Ningú no diria que d'aquell pedreny en puguin sortir els vins de Dalmàcia, generosos i amables al gust. He partit del sud de Zadar i he recorregut els camins que voregen la costa, entre ciutats emmurallades i rosaris d'illes, fins a l'antiga ciutat de Dubrovnik, al sud, quasi a tocar amb la frontera de Montenegro. Les terres són àrides. El cel i el mar, d'una blavor intensa, transparent com els ulls de les cabres. És més verda la vinya vora el blau mariner.
De bon matí he arribat a Primosten, petita ciutat sobre una illa rocosa, situada entre Sibenik i Trogir. L'illa ara s'ajunta a la terra ferma per un pont i la ciutat nova s'aixeca a l'altra banda. Però la vella ciutat va pertànyer durant segles a la República de Venècia i encara en queden traces: en un vell palau, en l'església de sant Jordi a dalt de l'illa, vora el petit cementiri marí. Tots els estius, a la ciutat de Primosten es fa una cursa d'ases autòctons. Els he vist baixar pels carrers costeruts en un tropell salvatge, perduts en una polseguera. La ciutat s'ha emmurtat per a la cursa i té un aire festiu, com de gran solemnitat.
Una mica més al sud, la ciutat de Trogir, a l'extrem d'un illot, és la urbs medieval més antiga del mar Adriàtic. Hi he recalat una tarda d'agost i he caminat des de la Porta del Mar, amb columnes que sostenen el lleó de sant Marcos, un dels nombrosos vestigis venecians, fins a l'església de sant Domènec, romànica, gòtica, renaixentista alhora. Em commou la pedra clara de què són fetes les parets dels palaus, la brillantor del cel d'estiu, el llambreig del mar.
Més tard he arribat a la ciutat de Split, agitada i moderna. In és com entrar a l'interior de les ruïnes del palau que l'emperador Dioclecià féu construir a les darreries del segle III amb la intenció de trobar-hi recés en retirar-se de la vida pública. Split desborda el palau imperial i estén els seus tentacles des del temple de Júpiter -a l'Edat Mitjana convertit en baptisteri-, al mausoleu de l'emperador reconvertit en la catedral.
En l'espai sagrat on eren els temples de Venus i Cibeles -les deesses de l'amor i la fecunditat de la terra-, es representa els migdies d'estiu una pantomima en què apareix l'emperador voltat de soldats romans a saludar el poble: centenars de turistes bocabadats que aplaudeixen eufòrics la gentilesa del déu -perquè déus eren els emperadors romans-, i la pantomima del canvi de guàrdia.
A l'extrem meridional de la costa dàlmata, sobre un rocam abrupte, Dubrovnik, l'inexpugnable. Hi he entrat per una porta de la muralla que dóna a la font d'Onofrio, l'arquitecte napolità que a mitjan segle XV dissenyà el sistema del repartiment i control de l'aigua de la ciutat, i he trescat pels carrers i les places, d'una torre de defensa a la catedral, de l'església de sant Blai, patró de la ciutat, al claustre romànic del monestir dels frares franciscans, de la Llotja de la mercaderia al palau del Governador. Dubrovnik, en gran part reconstruïda després de la Guerra de l'exiugoslàvia, resplendeix de bell nou enmig del mar. En un cap de cantó, una antiga farmàcia. Pengen de la façana dues que fotografies mostren com va quedar aquella casa després d'un bombardeig. En una de les fotografies la casa és plena de foc, en la segona, apagades les flames, només en resta un caramull de runes. Des de la tardor de 1991 a la primavera de 1992, varen caure sobre la ciutat més de dos mil bombes i míssils que destruïren les cases, els palaus, les esglésies, les places, la muralla. Cremaren les pedres i, potser, també va cremar el mar. Es va cremar la verdor de les vinyes.
