Existeix una llegenda urbana que explica les espurnes que es varen produir durant l´enregistrament del Concert per a piano, violí, violoncel i orquestra que EMI edità amb uns protagonistes excepcionals, Sviatoslav Richter al piano, Mstislav Rostropovitx al viloncel, David Oistrakh al violí i Herbert von Karajan al davant de la Filharmònica de Berlin.
Sembla que cada un dels genials artistes volia imposar el seu criteri pel que fa a l´estil, els tempi, la sonoritat... Al final, tot i que es nota que cada un vol treure el millor del seu bon fer, Karajan exercí el paper de director i marcà la pauta, oferint un resultat màgic, irrepetible
En una conversa posterior, i aquí és quan neix la llegenda, sembla que Karajan va qualificar els seus companys d´enregistrament de quasi principiants a través d´aquestes paraules: "Richter llegia la partitura de Beethoven, Rostropovitx estudiava la partitura de Beethoven, Oistrakh assajava la partitura de Beethoven". "I vostè què feia?", li demanà l´interlocutor. "Jo?, jo, era Beethoven", respongué el mític director.
Llegenda o realitat? És igual, se non è vero è ben trovato, diria un italià. La cosa, certa o no, és un exemple de la dificultat que pot sorgir quan diferents artistes es troben davant d´una partitura tan complexa i genial com aquest Triple concert Opus 65 que anit podrem escoltar a Bellver dins el cicle estiuenc que la nostra Simfònica ens ofereix des de fa cinc setmanes. En els papers solistes, Enrique Bernaldo de Quirós al piano, Ervis Gega al violí i Alexander Hueshoff al violoncel. I en el pòdium Joji Hattori.
Obra per gaudir, per contemplar. Cada solista, però també com a part d´un equip, s´enfronten a quaranta minuts de plaer estètic com pocs. Beethoven, aquí també innovador, planteja moments de lluïment individual i col·lectiu, amb melodies que sedueixen, amb canvis de registre continus, amb moments cambrístics al costat d´altres del tot simfònics. Obra plena de matisos, sens dubte.
A més d´aquest Beethoven trencador, el programa inclou la segona suite sobre l´Arlesienne de Bizet i una altra partitura que fou revolucionària en el seu estrena, el Bolero de Ravel, l´apoteosi del ritme. Una obra minimalista avant la lettre, en la qual una sola cèdula melòdica passa d´instrument en instrument, sempre amb la percussió (la caixa) com a protagonista. Pel percussionista el Bolero de Ravel és una prova de foc, un exercici de control mental.
