Ha entrat la primavera, com d'amagat. Ho va fer de matinada, quan la nit encara era fosca. Els astrònoms n'havien anunciat l'hora. A les 4,30, ben de matí, arribà com els lladres. Ho vaig saber a través de la ràdio. Adesiara s'apagava la veu i reprenia la música de Vivaldi. La primavera era aquí, just a tocar. L'hivern, tan sec que ha estat, es fa sentir sobre els camps, enguany poc verds, als inicis d'aquesta primavera boirosa. Són les boires de març sobre la Pasqua escassament florida. La televisió no cessa de mostrar-nos, alhora que colpegen els tambors, sonen les trompetes i desfilen les marededéus, la tràgica, inacabable, processó dels refugiats sirians, perduts entre els costers del Gòlgota. Caminen. Els joves, els vells, els infants, les dones... M'atreviria a dir que el drama d'aquests refugiats és pornografia dura, de la que romp el cor i esqueixa l'ànima. I potser també, com en una missa, el cos i la sang d'aquests homes i dones, acaba per retre's al sacrifici. Ja veieu com és de pornogràfica i misteriosa la televisió. De sobte, ajunta la missa i la pornografia. Gianni Rodari parlava del binomi fantàstic i deia que els surrealistes i els infants en són mestres. Es tracta d'ajuntar dos elements estranys, impensats. Dos elements que mai no hauries pensat que poguessin aproximar-se. Vet ací les rutes de la creu per on passa la gent que fuig de Síria, de la mort, de la terra cremada.
M'enrecord d'altres primaveres en què els costers, i les voreres dels camins, i els sembrats, i les pletes rebentaven de flors: Sordonaies, roselles, llevamans, corritjoles, ravenisses... Llavors, perquè havia plogut abastament, qualsevol herba irrompia amb força en la clivella d'una roca, entre dues pedres, en una tenassa. Enguany anam magres. Les herbes no gosen a rompre i els ocells han abaixat el volum del seu cant. Fa dies, això sí, que han començat a marcar el seu territori. La llum que esperàvem ha vingut emboirada. Els albons tarden a florir, i les estepes. M'agrada, quan arriba aquest temps, acudir als matollars del puig de Randa a veure les estepes. La pedra hi és seca i extremadament dura: "no s'hi fiquen les arrels, ni hi neix lo forment", escriu Ramon Llull. Enmig del pedregar, amb els pètals lleugerament arrugats, llueixen les flors de les estepes. M'agrada la intensitat del seu color de rosa, amable com la llum de la muntanya.
La gent fuig del terror. La caravana parteix, travessa deserts, boscos i rius. Pel camí en cau un, llavors un altre, i un altre, sobretot infants i vells. A les voreres dels camins, els cadàvers. Europa es blinda i aixeca nous murs. Travessen muntanyes, rius, terres enfangades... Caminen per camins plens de pols, el matalàs sobre el cap, la maleta, els bolics. Porten les quatre coses que encara els queden, que encara no els han pres. Al final, un mur de filferro puat. He vist fotografies. Són fotografies pornogràfiques: les mans d'un jove aferrades al filferro amb ferides i sang. És el filferro que tanca un campament, sense aigua ni menjar. A contrallum, una rere l'altra, les ombres d'uns homes que fugen. Passen les ombres i es projecten en un bassal d'aigua estancada. Els policies motoritzats vigilen. L'exèrcit patrulla. L'ombra de la derrota travessa Europa. Cerquen pujar als trens. D'altres arriben amuntegats en una barca pneumàtica. A uns altres el mar se'ls ha engolit. El Partenon s'aixeca ran d'un mar ple de morts. Tinc ara als ulls la fotografia d'Aylan Kurdi. La nau en què s'havia embarcat la seva família va naufragar. Morí la mare i un altre germà una mica més gran. Aylan tenia tres anys. Havia sobreviscut a les bombes, a la guerra. El mar se l'engolí. Eren sis dins la barca i se'n salvaren dos. El mar mateix el va treure després en una platja: la camiseta vermella, els calçons blaus. Estès, sense vida, en una platja turca. Les ones que el mataren li refreguen amb suavitat la cara.
Sobre la platja, vet ací el cos del petit Aylan. No ho dubtis, aquest és el teu cos.
