El Rei Lear, Shakespeare posa en boca de Gloucester, un personatge cec: "Ho veig amb el sentiment. Ho veig, amb el sentiment". Després d'una funció del drama shakespearià, fa vuit anys a Manacor, el jove compositor Xavier Gelabert es posà en marxa per tal de composar una partitura inspirada en una escena que no es representa però sí que es conta a l'obra: La mort de Cordèlia, filla del rei, assassinada a la presó amb una forca.
Anit, vuit anys després d'aquella idea musical, la nostra Orquestra Simfònica estrena Penjada Cordèlia, la partitura que el músic manacorí deixà en un calaix.
"Penjada Cordèlia vol ser una reflexió sobre un fet més que la descripció d'aquest fet", comenta Gelabert, i afegeix: "per tant no esperem una partitura coherent ni lineal, sinó moments, àtoms de música, més que una història; no és programàtica, no vol explicar res". L'obra, que vol ser una espècia de partitura de cambra per la seva delicadesa tímbrica, conté pràcticament tots els elements sonors que li ofereix una formació instrumental gran. I tot i que no hi ha protagonismes clars, els quatre contrabaixos sí tenen els seus moments solistes.
Què li sedueix de la Cordèlia del Lear de Shakespeare? li demanam al músic. "Més que la història o els personatges me criden l'atenció moments. En general de l'art no m'interessen ni creadors concrets, ni períodes, ni estils; m'interessen moments concrets, obres puntuals concretes i sempre segons el meu estat d'ànim", contesta.
Gelabert, com a compositor, ha creat un sistema musical propi que s'inaugurà precisament amb aquesta partitura que anit es presenta al públic com a part del vuitè programa d'abonament, al costat de la Quarta Simfonia de Schumann i del Concert per a violoncel i orquestra de Dvorak.
És el propi compositor qui explica el seu mètode: "A partir del títol de l'obra, aquí les lletres de Penjada Cordèlia, trec un sistema notacional a base de microtons per aconseguir un resultat concret". De fet l'obra està entremig de la New Simplicity i la New Complexity, dos moviments musicals de principis dels vuitanta, que sorgeixen com a reacció a les avantguardes dels cinquanta i seixanta.
