Les coses que més m'agrada recordar -em diu una amiga, presa d'una certa nostàlgia- són les que no he fet. M'agrada pensar en el que no he fet, en el que no vaig atrevir-me a fer, limitada, diu ella, per la falta d'audàcia, subordinada als prejudicis o a la covardia. Diu, la meva amiga, que les coses millors que li han succeït són les que no ha fet. No sé si a mi em succeeix de manera semblant. La llista de les coses que no he fet és llarga, quasi interminable. I constitueixen el repertori de les irrealitats íntimes, secretes. Però no és més llarga que la llista d'aquelles altres coses que he fet, o que he cregut que feia mentre la vida es perdia en un corrent d'aigua. No són més reals unes que les altres.
Potser, la llista més llarga és la de les coses que no he fet, però les que no he fet de nit. La nit és misteriosa, audaç. No sé si les sabria dir, però les coses que no he fet en el silenci de la nit m'inquieten. Molt més, m'inquieten, que les que he fet. Un amic meu, potser excessivament romàntic, es plany de constatar que no hi era, la nit en què els pares el varen concebre. Però com sap que el varen concebre de nit? No hi era. Li hauria agradat veure'ls. Plovia, al carrer, aquella nit? Potser el ruixat colpejava la teulada mentre els pares es deixaven endur per l'amor fèrtil. Era nit tancada, potser? Fou un acte d'amor rutinari, avorrit? O fou un acte d'amor ardent, apassionat i lúdic? No sé si poden definir-se els límits entre el que no és i la realitat. Però ara sabem que la realitat només és una versió. Una versió de què? Una versió de la realitat, només això. Él xoc entre els anhels que ens esperonen i els límits que imposa la realitat constitueix el misteri de l'ànima moderna. El somni de les coses que no has fet.
Una nit d'estiu -era pel mes d'agost de l'any passat-, vaig ballar a Roma sobre les pedres allisades del Trastevere. No era sol i la persona amb qui ballava tenia els ulls blaus, com la nit. La lluna s'enfosquí i quedaren tan sols les bombetes dels caps de cantons. Sobre el trespol, la nostra ombra es condensava en la lluentor de les pedres. Tinc una fotografia davant meu que ens va fer un amic. Es podria pensar en La dolce vita de Federico Fellini? Com Anita Ekberg i Marcello Mastroianni, havíem vagarejat per la nit romana. No ens havíem banyat a la Fontana di Trevi ni ens havia aparegut la Verge sobre els arbres de la vella ciutat. Caminàvem lentament. En la façana que a la fotografia ens fa de teló de fons, sobre una porta metàl·lica, algú ha vingut a dibuixar-hi un grafit, però no el puc desxifrar. A la petita plaça desemboca un carrer estret: Via del Cipresso, no gaire lluny de la basílica de Santa Maria. Hi ha apartaments en lloguer i pensions una mica sòrdides. Al cap de cantó, unes capses per a que les reculli el camió del fems i un jove que seu en un caixó de fusta. La fotografia fou feta sense flash i la llum ens arriba del costat esquerre. Com en les pintures del Caravaggio, no il·lumina tota l'escena. El ball és lent, com paralitzat sobre mitja dotzena de pedres, detingut en el temps.
Curiosament, no hi ha ni un bri de vegetació, només les façanes deteriorades per la humitat, una canal despintada i dos fanals arrapats a la paret, vora un portal. En un altre racó de la plaça, tres cadires de plàstic entorn d'una taula coberta amb un mocador de seda i una baralla de cartes esperen que arribi algú delerós de saber la bona ventura. Tampoc no hi ha el vident que auguri el futur a través de les cartes. El futur és, segurament, la irrealitat que ens espera a l'extrem de la nit. Una jove fa malabarismes amb unes torxes de foc. Juga amb el foc. Les nits són propícies al foc. I al record de les coses que mai no ens atrevírem a fer. Un acordionista toca una música lenta i nosaltres persistim en el ball perquè les notes es filtren a través dels cossos. En un altre cantó, un restaurant anuncia un menú sense gluten. La música persisteix, misteriosa.
La llum torna a il·luminar-nos des del costat esquerre.
