Amb aquest títol la professora Michela Pereira de la universitat de Siena pronuncià la conferència inaugural de l'any Llull al palau de la Generalitat de Catalunya. Fou dilluns quan la ciutat -hauríem de dir les grans ciutats d'Europa- són plenes de la llum que anuncia la festa de Nadal, de la llum que torna a néixer amb el solstici. Vaig assistir a l'acte que inicia els homenatges que es retran a la figura del Mestre arreu de les terres que s'expressen en llengua catalana i, més enllà, als centres de cultura més prestigiosos del món convidat per l'Institut Ramon Llull que dirigeix i coordina l'efemèride. He d'afegir que, en pocs dies, he assistit a la presentació d'altres dos projectes similars quant a la intenció: a Palma, a la basílica de Sant Francesc, sota la fragància de les músiques de Jordi Savall i al llogaret de Randa, embaumats per una altra aroma més rústec: el de la mata escrita, al peu de la muntanya on, retirat del món i recollit en vida contemplativa, Llull va rebre la il·luminació que va portar-lo a imaginar el seu art: un llenguatge capaç de mostrar les estructures de la realitat a tots els homes, un instrument de comunicació capaç de superar els límits de les llengües naturals i al servei de la universalitat de la raó. Diria el meu amic, ja desaparegut de fa anys, Robert Pring-Mill: la intenció de crear una modalitat nova de comunicació al servei dels sabers del seu temps i "transmutar la ciència en literatura".
Pereira ens va dir que Llull fou audaç, i a mi m'agrada l'adjectiu. Ho fou en proposar el debat com a eina per encarar la controvèrsia i la rivalitat, ho fou en l'atreviment d'inventar una nova filosofia i en imaginar un art per fer-la conèixer. I fou audaç en l'ús literari de la llengua, en l'escriptura de les seves novel·les i dels seus poemes. Fou audaç en la defensa de la raó. I ho fou en l'exercici de la follia. Fou audaç perquè s'atreví a connectar el pensament, l'escriptura i l'acció. Paga la pena de dir que aquesta audàcia s'evidencia en les imatges VI i VII del Breviculum, el còdex medieval que conta la vida de Llull i els aspectes més importants de la seva doctrina mentre ho il·lustra amb miniatures d'una qualitat artística excepcional realitzades amb pa d'or i que es conserva a la biblioteca pública de la ciutat alemanya de Karlsruhe. No em sé resistir d'evocar una visita que vaig fer a aquesta biblioteca amb Josep M. Llompart, Encarnació Viñas, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover i Til Stegman amb l'objectiu de veure el famós còdex. Guardat en una caixa metàl·lica que tenia dos panys i que només podia obrir-se si les dues persones que en guardaven les claus eren presents, tinguérem la fortuna de veure'l, de tenir-lo en les mans, de girar les fulles... Jaume Vidal havia sol·licitat amb anterioritat per escrit que ens permetessin de veure'l.
En les imatges que he citat pot veure's Mestre Ramon amb la seva art, alçat en armes contra els exèrcits d'Aristòtil i Averrois. És el retrat d'un abanderat d'una nova filosofia, diferent de la dels filòsofs de professió atrinxerats en els búnquers universitaris, una filosofia innovadora i tècnica, marginal. He dit: primer el pensament, llavors l'escriptura, després l'acció. L'acció de recontar les històries i les meravelles que havia après durant el camí. Com Fèlix, el protagonista del Llibre de meravelles, l'ofici del qual consistia a meravellar-se de les meravelles del món. Tot just arribat a una abadia en la qual fou ben acollit, recontà que el seu pare li havia donat aquest ofici: que anàs pel món encercant meravelles. I que, després, anàs a recontar aquestes meravelles a les corts dels prínceps i dels bisbes, pels castells, les viles, els deserts, les ciutats... Va tancar l'acte, abans que cantàs el baríton Joan Pons tres fragments de l'obra de Llull poètica, el president -no sé si ha de dir-se en funcions-, Artur Mas. Parlà del Llibre de les bèsties, una faula sobre els secrets del poder. Es referí a la força del Lleó i a l'abús que fa de la força, de la intolerància. També parlà de la Guineu, enganyosa i falsària.
