GABRIEL JANER MANILA
a vigília de Nadal, poc abans de les dotze, vestida amb robes de seda i una espasa entre les mans, la Sibil·la haurà tornat a proclamar la fi del món. Des de totes les trones de l´illa, el vell cant omple la nit d´obscurs vaticinis. Mars, fonts i rius tot cremarà, el sol perdrà la claredat, s´enfosquirà la lluna, els peixos pegaran grans crits… És un final definitiu, apoteòsic, gairebé rotund. També ho fou el diluvi universal. Tot el món –el món conegut d´aquell temps– va quedar anegat sota l´aigua i el fang. Se´n va salvar Noè, la seva família i una parella de cada una de les espècies animals. Va ploure per espai de quaranta dies seguits una pluja forta, batent. S´inundaren les valls i l´aigua arribà als cims de les muntanyes. El final que anuncia la Sibil·la és sense supervivents. Llavors planarà el vent sobre la terra, únic senyor.
Al llarg de la història els humans hem tingut dues maneres d´afigurar-nos el final de la vida. Sovint hem pensat que es produïria un gran estrèpit i la fi seria d´una violència salvatge. Pens ara en una guerra nuclear, en la destrucció del món a causa d´un desastre ecològic. El llenguatge popular ho ha expressat amb tres paraules d´una contundència esfereïdora: "Això farà un tro". Però també hi ha una forma lenta, contínua. L´entorn que es degrada a causa de la contaminació és una altra manera de morir-se. Enguany hem après que la vida evoluciona sense saber on va. No hi ha un camí escrit. Només l´atzar ens portarà al lloc incert cap on ens dirigim. Però ens dirigim a algun lloc? Es pot fer pressió sobre l´atzar i sotmetre´l?
Quan tot sigui obscur i la vida hagi retornat definitivament a la pols, només el vent –els moviments horitzontals de l´aire, diuen que deguts a causes naturals– senyorejarà la terra morta i, potser per alegrar-se, aixecarà adesiara una polseguera. Entre les partícules d´aquella pols hi seré jo que ara escric aquest plany i hi seràs tu, a la intempèrie.
El vent, amo i senyor de la terra, després de la catàstrofe. Habitam les ruïnes del futur.
En una vella cançó eivissenca, la dona incita l´home a menjar-se la truja. Te´ls imagines d´hivern, vora el foc. Podria esser qualsevol nit. Parlen amb lentitud. Tenen por. Vindrà la fi del món –diu ella–, i ens morirem, i la truja quedarà. Per què? Potser només quedarà la truja, després que s´acompleixin les paraules profètiques de la nit de Nadal. S´esfondrarà el món. Regnaran per sempre el vent i la truja.
S´acaba l´any. I, què voleu que us digui? No contarem les coses que passaren. Es dilueixen en la penombra. L´illa és plena de teresetes. Van i vénen, se´n tornen. Només produeixen records inútils. Es troben pel carrer, prenen un cafè a prop d´es Born, conspiren, fan diners, s´estimen. Potser només fan com que estimar-se. Som a l´època dels virus mutants. Hi ha una cosa que mai no em resignaré a perdre: els plaers que alegren l´esperit. Només els provoca la imaginació, que és una forma de llibertat. Que mai de mai ningú pugui tornar a tancar aquest geni dins la llàntia.
