Horabaixa, al jardí de la casa de Frida

GABRIEL JANER MANILA e viatjat a la ciutat de Mèxic: exhuberant i caòtica, una de les urbs més poblades del món, vulnerable, d´una bellesa que fascina i inquieta. Un amic escriptor em diu que la ciutat és una mala broma de Déu, una metàstasi que avança, un infern capaç de seduïr-te i, per això, et permet construir una altra realitat.
Fa alguns anys, quan vaig anar-hi per primera vegada, l´avió en què viatjava enfilà la ribera atlàntica dels Estats Units i entrà al golf de Mèxic per Nova Orleans. El dia era clar i, des de la finestra ran de la qual tenia el seient, vaig poder veure les ondulacions del Mississipi, al delta del qual, entre pedres i terres que el riu arrossega, va néixer la tristesa del blues. En aquesta ocasió hem entrat al golf per una altra ruta: hem sobrevolat l´illa de Cuba i hem defugit la zona en què l´huracà Ida encara fa estralls.
Avui horabaixa he visitat la casa blava, al vell barri de Coyoacán, on va néixer i va viure Frida Kahlo, actualment convertida en un museu. Els objectes personals, les pintures i les fotografies que s´hi conserven descobreixen l´univers íntim de l´artista, els enigmes de la dona que, malgrat el patiment i els desencontres, va saber esser lliure. "Vaig néixer amb la Revolució", assegurava. Però descomptava tres anys de l´edat que tenia només per poder dir que el seu naixement havia coincidit amb l´arribada de la modernitat.
Pots veure-hi el llit on va restar immòbil durant mesos, després de l´accident de l´autobús en què viatjava, al dosser del qual la seva mare féu posar un mirall perquè pogués mirar-se en veure´s retuda. Pots veure-hi les crosses que féu servir durant la recuperació, el corsé de guix, les joguines que arreplegava, els vestits i les joies, el cavallet de pintora que li regalà Nelson Rockefeller. Els llibres, els dibuixos, i algunes peces d´art pre-hispànic de la col·lecció de Diego Rivera, amb el qual va casar-se i amb qui visqué una relació tumultuosa, potser extravagant.
He sortit al jardí. Els arbres són enormes. Hi ha roses de tardor. Les parets, altes i pintades de blau. El varen fer tancar, aquest jardí, perquè volien preservar Leon Trotsky de les fúries de Stalin. Aquí l´empararen i li daren asil. Dins la casa, pot veure´s el llit en què jeia. Algunes biografies diuen que hi van jeure plegats, Frida i Trotsky. I hi varen fer l´amor. Sobre una pedra en forma de roda, hi ha un moix que es refrega la cara amb lentitud. M´he assegut a prop d´ell i ni tan sols es detén a mirar-me. La llum de l´horabaixa allarga les ombres. També, la meva que es perd entre el blau de les parets i el groc de les cadires.
Es respira encara ara a aquest espai un aire de rebel·lió i d´independència contra la moral dominant. I, malgrat les malalties, el dolor i les operacions quirúrgiques a què la medicina del seu temps la va sotmetre, la passió, la sensualitat, les ganes de viure que significaren el seu caràcter. Va pintar la seva vida. André Breton, que vingué a aquesta casa, situà l´obra de Frida entre la dels surrealistes. Ella va negar-ho, que fos surrealista. "No he pintat els meus somnis –va dir– només la meva realitat". Una realitat àcida i tendra alhora, feta de dolor i ales, d´inquietud, descontrol i passió. Es feia autoretrats.
Poc abans de morir, havia dit: "Esper alegrament la partida. Us assegur que no tornaré mai més".