Berlín, novembre de 1989

GABRIEL JANER MANILA Sobre la taula de treball tinc un fragment del mur de Berlín. És fet d´un material extremadament dur: una argamassa de calç i macada de riu batuda amb ciment. Vaig arrabassar-lo, aquest tros, a cops d´escarpra i martell, un horabaixa de novembre de 1989, mentre el sol allargava les ombres dels músics que celebraven el final d´un malson. L´Europa del segle XX i la seva història tràgica es concentren en aquest tros de mur. El colpeig va unir-se a les músiques de festa i a l´eufòria. Han passat vint anys.
Vaig arribar a Berlín dia quinze de novembre, pocs dies després de l´obertura del mur, convidat pel Literarisches Colloquium, una institució que s´ocupava de la difusió de les literatures minoritzades, en una casa de la ribera del llac Wannsee, rodejada d´arbres corpulents, i on vaig residir per espai d´un mes, no gaire lluny del lloc on una junta d´alts càrrecs i comissaris sequaços de Hitler havien pres la decisió d´exterminar els jueus d´Europa.
Aquella casa era misteriosa i, tanmateix, d´una bellesa capaç de seduir-te. Sobretot els dies en què la neu es despenjava de la nit i cobria el jardí. Construïda l´any 1885 per un jueu que fabricava embotits, la convertí en la casa familiar. Confiscada pels nazis, en feren un centre d´investigació de petits submarins, que experimentaven en les aigües del llac. Acabada la guerra, fou un bordell de luxe. Després fou i és encara ara la seu de la fundació que em donava recés.
Vaig recórrer sovint el traçat del mur, des de Checkpoint Charlie al riu Spree, més enllà de la porta de Brandenburg i el Reichstag. Milers de persones colpejaven contínuament l´argamassa. Portaven picassons, escarpres, pales, martells… Hi deixaven la seva marca. Era compacte i rígid, quasi indestructible. Davant la porta de Brandenburg, les càmeres de les televisions de tot el món esperaven impacients. Milers de fotògrafs, centenars de focus, i grues, i antenes… Els aparells a punt per a la retransmissió. Ningú no sabia quan cauria la paret davant la porta històrica. Esperaven. Sobre el trespol encara quedava el confetti dels dies passats: blanc, vermell, blau, groc…, sota l´ombra del mur. A l´altra banda era ple de policies, per si de cas la gent saltava amb violència disposada a prendre el domini de la porta. Hi havia una calma tensa, inquietant.
Berlín occidental era ple de gent vinguda de l´Est. Arribaven en metro, en cotxes –els famosos trabis, sovint destartelats i atapeïts–, a peu, després de fer cua durant hores. Omplien els grans magatzems, els ulls il·luminats pel consum. S´extasiaven davant els mostradors, compraven cintes magnetofòniques, aparells de ràdio, cadenes i arracades de bijuteria, bevien Coca-Cola, menjaven gelats, compraven plàtans, taronges… Es paraven fascinats davant el taulell d´un sex-shop. Una gran massa de població arribava contínuament a la ciutat llargament prohibida. Es dirigien a les estacions de metro i el tren els espargia arreu. Tanmateix, acabaven a la Ku´damm, la gran avinguda comercial de Berlín Oest.
Berlín era, llavors, la confluència de dues Europes, impregnada de contrastos i excessos, dinàmica i pletòrica, capaç de renèixer contínuament, malgrat les convulsions i les ruptures.
De nit, prop d´una plaça, una dona travessava el carrer amb els seus dos fills menuts. Portaven una llanterna encesa de cartró retallat i papers de colors. Venien de l´Est.