Germà de les gallines

GABRIEL JANER MANILA Un amic m´envia des d´Astúries un retall de premsa. Explica la història d´un nin nascut a Libardón, prop de Colunga, ara fa cinquanta anys. El cas és que els pares, perquè el veien retardat i no sabien què havien de fer d´ell, quan acudien a treballar al camp, el tancaven en un galliner a fi que les gallines el guardassin. Allí va conviure amb les aus durant anys, fins al punt que no va desenvolupar cap altre tipus de llenguatge en no esser l´escataineig propi de les gallines. També aletejava amb els braços i agitava els colzes com si hagués d´alçar el vol.
Un dia, quan l´al·lot tenia devers sis anys, vingué un capellà que visitava la gent pagesa i va passar a prop del galliner. El se´n va endur a un centre especialitzat per a nins amb greus deficiències mentals i intentaren la seva reeducació. En l´actualitat, "el nin gallina de Libardón" és un home psíquicament limitat i sordomut. Si el veuen pel carrer, els al·lots, que a vegades són cruels amb els dèbils, li tiren blat de les Índies i diuen que, encara ara, es llança a menjar-lo. No sabrem mai fins a quin extrem en Rafel, que aquest és el nom, va arribar a creure´s que era una gallina. I, si de cas arribà a mirar-se-les com si fossin les seves germanes, tampoc no sabrem si arribà a reparar que ell era diferent i no tenia cresta.
Però el cas d´en Rafel, del qual he pogut assabentar-me gràcies al full de periòdic que m´arriba d´Astúries, em porta a un tema que vaig treballar fa molts d´anys i que, amb més o menys perseverància, mai no he deixat de freqüentar: Es tracta d´aquells infants que, abandonats als boscos o arrencats de la relació humana, han sobreviscut gràcies a la convivència amb animals. En algunes ocasions, alletats i protegits pels animals.
Els casos dels quals tenim notícia, alguns estudiats amb un cert rigor, d´altres ens han arribat a través del reportatge periodístic o de la simple nota informativa, són múltiples. Hi ha nins i nines que han viscut amb porcs, llops, panteres, guepards, gaseles, monees… I han sobreviscut.
Fa molts d´anys vaig llegir els comentaris que Rafael Sánchez Ferlosio va escriure dirigits a analitzar els informes que Jean Itard havia escrit sobre Víctor de l´Aveyron, un nin que trobaren perdut als boscos de Lacaune, tot just en encetar-se el segle XIX. Itard era lector i admirador de Locke i de Condillac i estava convençut que tot ho rebem dels altres. I, per tant, poca cosa farem al marge de la cultura humana.
Però allò que m´atrau dels comentaris de Sánchez Ferlosio és la seva capacitat de qüestionar la determinació humana com a única possibilitat. Ho fa, sobretot, a l´hora d´analitzar els casos de les nines Amala i Kamala, descobertes a la localitat índia de Midnapore l´any 1920, i que convivien amb tres llops adults i dos llobetons en una termitera tan alta com una casa de dos pisos. Difícilment, aquests infants que han viscut amb animals durant anys i n´han adquirit algunes conductes, es veuran lliures d´aquells condicionaments obtinguts entre els animals. Perquè, escriu Sánchez Ferlosio, un sistema de vida, una existència no pot adoptar-se impunement, i no és una cosa que puguem posar-nos o llevar-nos com qui canvia de vestit.
Potser, passats cinquanta anys, "el nin gallina de Libardón" encara creu que és una gallina. No sé si les gallines amb les quals va conviure i de les quals va rebre l´educació necessària per esdevenir una gallina el consideraren el seu germà petit. No havia nascut d´un ou, però d´això al galliner probablement ningú no en parlava.