L´èxode republicà

GABRIEL JANER MANILA He passat uns dies a les velles terres del Rosselló i el Vallespir, a la Catalunya Nord, un territori que l´administració francesa anomena el Departament dels Pirineus Orientals i algun estrambòtic de la nostra illa, la Mallorca continental. Hi he anat cridat per la xarxa de mediateques del departament amb la finalitat de parlar-hi dels meus llibres. Sobretot, de les meves novel·les, algunes de les quals han llegit als clubs de lectura. He visitat Cabestany, Alenya, Elna, el Voló, Céret… Hi he trobat una gent que es concentra entorn de les cases de cultura -però es tracta de col·lectius reduïts que porten una activitat que enamora-, disposats a combatre perquè l´ús de la llengua catalana no retrocedeixi davant la força abassegadora del francès, present per tot arreu.
El record de l´exili de 1939, dels refugiats que fugiren de la guerra i la repressió, amb les tropes de Franco que els trepitjaven els talons, és present en la memòria col·lectiva. Es diu que passaren a l´altra banda dels Pirineus, entre el 29 de gener i el 13 de febrer de 1939, prop de sis-centes mil persones, moltes d´elles a través de la muntanya, per camins amagats de mala petja, una maleta en la mà, un bolic de roba penjat al braç, uns pocs queviures.
A la vorera de les carreteres, prop de la Jonquera, era ple de cotxes abandonats i de carros amb les bèsties enganxades, els propietaris dels quals havien desaparegut pels costers, per si trobaven un pas lliure de control. A Elna em mostren la casa que serví de seu a "la Maternité", una institució benèfica que recollí les dones que arribaven embarassades o amb infants molt petits. Fou l´obra d´una infermera de la Creu Roja d´origen austríac, Elisabeth Eidenbenz, que fugí del seu país ocupat per Hitler per ajudar als republicans espanyols. En tres anys hi varen néixer sis-centes criatures i allà hi amagà alguns fills de pares jueus.
Aquests dies l´editorial francesa Actes Sud ha publicat els dibuixos que Josep Bartoli féu de tot aquell desastre. Bartoli fou combatent a l´Ebre. Després fugí cap a l´exili. Barcelona era a punt de caure. La seva companya, María Valdés, es va veure obligada a partir depressa, estava embarassada, els darrers trens eren a punt de sortir de l´estació de França. Però María Valdés no arribaria mai a França: el tren en què viatjava fou destruït per l´aviació alemanya. Josep Bartoli passà la frontera. Formava part d´un exèrcit en retirada. Fou retingut al camp de concentració de Bram. Allí en un bloc secret féu els dibuixos que ara acaben de publicar-se. Han passat setanta anys. Algú els ha comparat als "desastres de la guerra" de Goya. Les autoritats franceses se sentiren desbordades. Mobilitzaren la policia i hi enviaren soldats senagalesos, destres en la repressió. A la França dels drets humans, els camps de concentració i el drama d´uns homes que no havien comès altre delicte més que combatre per la llibertat.
Bartoli va escapar-se del camp, arribà a París i, finalment, a Marsella. S´embarcà en direcció a Casablanca. Més tard partí cap a Mèxic.
A les ciutats que he visitat durant aquests dies la tragèdia de l´èxode republicà és present en la memòria dels familiars d´aquells que travessaren els Pirineus en retirada i es quedaren a aquelles contrades. Són els fills i els néts dels que s´instal·laren a aquestes velles terres del Rosselló i el Vallespir. Aquests ara són els capdavanters de la lluita per la normalització de la llengua catalana, i alguns són batles pel partit Comunista, i creuen en la contribució de la cultura en la dignificació dels homes i les dones.
Tornen a lluitar per la llibertat.