Blog 
Mirades a Ciutat / Los límites de la tierra
RSS - Blog de M Angel Moyà Juan

El autor

Blog Mirades a Ciutat / Los límites de la tierra - M Angel Moyà Juan

M Angel Moyà Juan

Com un viatger, que de sobte es reconeix en una fotografia. // A los lejos unos árboles, y el tiempo que bordea la realidad, y la moldea, y la envilece y exalta, y la construye.

Sobre este blog de Mallorca

Desde muy temprano las calles de Ciutat buscan un interlocutor, o un gesto que sea premonición de algún conocimiento. // La tierra, con la que se produce este intercambio en el que hay que ser consciente de los límites.


Archivo

  • 17
    Febrero
    2017

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    Un viatge en bicicleta

    Un viatge en bicicleta

     

     

     

     

     

     

    Des de Nadal ençà mon pare gairebé no ha parlat de res. La mort d’en Joan el deixà apallissat i amb l’ànima fusa. Fins avui mateix s’esplaiava amb alguna referència a la política, que el té més decebut que mai, o a la meva feina, molt allunyada de les aspiracions que havia dipositat en mi. Així que ja ens havíem acostumat al seu silenci durant el dinar dels diumenges, com si no volgués saber res ni de nosaltres ni del que l’envolta. S’aixecava de la taula després de dinar, i sortia a fer una volta pel corral fins que el cridàvem per a prendre cafè. Després, amb el cap baix, se n’anava a la saleta de davant i s’asseia en el sofà a fer una becada. Però avui, pel seu 79è aniversari, li he regalat un CD de Camarón de la Isla, i de sobte, en sentir la música, la seva mirada s’ha tornat alhora dura i tendre, talment una sageta cap a un viatge que férem ell i jo junts, quaranta-cinc anys enrere, entre Marratxinet i Ciutat. I en un tres i no res, sense aturall, com si li haguéssim donat corda, ha començat a parlar d’una història de la qual jo només en recordava el torrent Gros carregat d’aigua, el gol d’en Bergara i un retorn d’aventura per un camí que no s’acabava mai.

    - Quina música! Grata el cor i el cervell. És una música que ensenya a viure. Com el futbol. N’hi ha molts que no s’ho creuen, però el futbol és una bona escola per a la vida. El meu jugador preferit era en Gento, aquell extrem que driblava els contraris com un dimoni. Corria i corria en línia recta, en paral·lel a la banda esquerra, i en posar-se-li un contrari davant feia un canvi de joc i deixava el defensa en terra, mig entabanat. I ja tot sol, des del córner, centrava cap enrere perquè els altres rematassin. En Gento jugava a futbol de la mateixa manera que a mi m’agradava viure: sempre cap endavant. Aquesta ha estat la meva màxima, per molts d’esclats que m’hagi pegat, que han estat molts, vatua el món, t’ho puc assegurar.

    La leyenda del tiempo és un himne trepidant a la vida. El so de la guitarra i el picar de mans travessen l’ànima de mon pare, que mira el magraner, a través de la finestra, en el moment en què hi ha un buscaret sobre una branca. I en pronunciar el nom del seu germà Joan, els ulls encara li brillen més, i ja no hi ha qui l’aturi.

    - A posta el vaig batejar com a Gento, el ca que em regalà en Joan. I és ben cert que era un nom merescut, perquè era un bon caçador. Tu eres petit, però d’en Gento sempre te n’has recordat; i de l’altre, del jugador, jo te’n parlava tant que estic segur que als sis anys ja et devia resultar ben familiar. L’any 60 el Madrid guanyà la cinquena Copa d’Europa, i vaig tenir la sort de veure els gols a Palma, en el televisor d’un amic d’en Martínez, que vivia just devora Ca S’Andritxol. A Marratxinet no teníem res, ni electricitat, així que tu i jo anàvem a Sa Cabaneta damunt aquella Guzzi vermella, cada diumenge horabaixa, a escoltar Carrusel Deportivo. A la taverna jugàvem a truc, però sense parlar de res. I jo crec que tots en teníem, de ganes de xerrar. Però callàvem. Vatua el món quina por teníem a dir el que pensàvem. És com si encara la veiés, aquella taula de jugadors, tots mig ensofronyats davant un rebentat o una copa de cassalla, i la ràdio a tot volum, i aquells locutors que et feien imaginar les jugades com si estiguéssim de veritat en el camp de futbol. Tu havies d’anar a doctrina a Sant Marçal, però més d’un pic jo feia els ulls grossos si et quedaves a lloure pels carrers amb altres nins i amb en Gento, que sempre venia amb nosaltres, onsevulla que anàssim. I en tornar cap a Marratxinet, per Ses Clotes, et deia els resultats i et contava les jugades de gol com si les hagués vistes.

    Calla una estona, abstret davant la gargamella ferida i la llegenda del temps de Camarón de la Isla, i aconsegueix treure de l’oblit, talment un prestidigitador, una rera l’altra, les imatges que romanien dormides. Vol tornar quaranta-cinc anys enrere i que jo l’acompanyi de bell nou en el viatge. I és clar que jo també em començ a deixondir, i m’hi avenc de bon grat a seguir-lo.

    El buscaret s’enlaira, i la branca del magraner oscil·la dues o tres vegades i finalment s’atura. Mumare surt al corral, cap al magraner.

    - Un vespre somniaves, i ta mare i jo et sentírem cridar ‘¡Gento, Gento!’ Ho vaig dir a en Joan, i dos dies després vengué a Correus amb tres entrades per al partit entre el Mallorca i el Reial Madrid. Les hi havia donades el senyor Seguí, que vivia a La Bonanova.

    El senyor Seguí era directiu del Mallorca, i des del seu jardí, acarat a la badia, el meu oncle i ell veieren l’arribada del Mallorca en vaixell, després de guanyar el darrer partit, el de l’ascens a primera, contra el Levante. En aquella casa, on l’oncle Joan era el jardiner i la tia Catalina la cuinera, sempre hi havia convidats d’upa, i així fou com en Joan conegué els millors jugadors de primera.

    Veig que mumare, amb l’escala de fusta i un pal acabat en un ganxo, aconsegueix agafar la magrana de la cuculla, que per mor del sol madura millor que les altres.

    - Tu ja havies començat a llegir el diari. Sempre em demanaves qui eren els enemics d’Espanya, la caterva de dolents que, segons en Franco, mos volien fer posar de genolls un altre pic. I jo et deia sempre el mateix: que n’hi havia pertot arreu, d’enemics, però que no eren lluny de nosaltres, sinó que els teníem ben a prop. I tot d’una canviava de conversa, perquè jo, com tothom, tenia por i no gosava dir-ne ni ase ni bèstia, de política.

    Mumare entra i diu que si no fos pel pal amb un ganxo a l’extrem no podríem arribar mai a les magranes de dalt, i se les acabarien menjant els gorrions.

    - Na Bàrbara feia mala cara perquè el cel amenaçava temporal, com altres dies d’aquell desembre del 62, i s’estimava més que no hi anàssim, al partit. Però tu ja volies sortir just després de dinar. Si encara és prest, em deies, mos podem aturar deu minuts a veure els oncles de Son Bonet. Tenies recursos, punyetero, i jo hi vaig tòrcer el coll. Però vet aquí que, tot i els meus esforços per arreglar l’avaria, la Guzzi no arrancà, i no tenia bugia de recanvi, perquè l’havia deixada a Correus. I aleshores, tot d’una, vaig pensar en la bicicleta. Era una bicicleta de rodes grosses, pintada de color vermell, com la Guzzi. Una bona bicicleta, ben greixada i en bon estat. Amb tu darrera, necessitaria una hora i mitja per a arribar a Ciutat. Sempre vaig ser bon corredor, i durant el servici militar me n’anava ben dematí de Maó a Ciutadella, i tornava a Maó amb la feina feta i amb temps per a dinar. Però anar a Ciutat amb tu era un poc arriscat, tot i que només tenia trenta-quatre anys, unes bones cames i una confiança absoluta en les meves forces. Na Bàrbara em deia a crits que jo estava boig. No tens ni un dit de seny, repetia ta mare. I un poc de raó devia tenir, però jo volia veure aquell partit, i el volia veure amb tu, i no m’hagués aturat ningú, ni tot un exèrcit. Sense perdre ni un minut més, t’assegueres darrera i sortírem de d’allà, acompanyats d’en Gento. Devers Ca’n Gramanera vaig tombar cap a Sant Marçal, i en Rafel de Ca’s Sord mos saludà des de la seva quarterada d’ametllers. Sabia on anàvem, i hauria vengut de bon grat.

    S’atura per a prendre alè i assaborir Romance del amargo, que li fa posar la pell de gallina. L’emoció segueix amb Homenaje a Federico, tot i que en el flamenc no s’hi pot mesclar percussió, diu com si pensàs en veu alta. Mumare deixa el pal en terra i agafa un plat per a posar-hi la magrana.

    - Anàvem ben xalests, tu i jo, per Ses Clotes, però a Ses Timbes ens creuàrem amb aquell bergant que era el cap de l’escamot que va fer beure oli de ricí a mon pare vint-i-cinc anys enrere. Sempre el vaig mirar com si el fitàs, aquell cabró, fins que morí i l’enterraren. Així i tot, l’hauré de tenir devora tota l’eternitat, perquè la seva tomba és just arran de la nostra. Vatua el món, quina vida. Em vaig emprenyar d’haver-nos de trobar aquell borinot, just quan anàvem a peu una estona perquè la costa de Ses Timbes és molt rosta. Però a partir de Son Verí em vaig llançar cap avall, pedalejant i pedalejant sense treva. Per la carretera d’Inca anava contra rellotge. I encara tenia forces per a cantar aquella cobla d’Antonio Molina, que tothom deia que s’assemblava tant a mi: El camino del hombre / no tiene vallas. / Le acompaña un silencio / por donde vaya. // El camino del hombre / sabe el secreto, / y hasta el hombre se calla / después de muerto. // Voy caminando / con mi destino / hasta que acabe / hombre y camino.

    Mon pare, de jove, cantava tan bé com Antonio Molina. I aquell dia, en bicicleta, Camino li sortia millor que mai. Més que una cobla, per a ell era la seva doctrina de vitalitat, semblant a la llegenda del temps que jo he trobat en Camarón, i que per ventura té les arrels en aquell entusiasme d’Antonio Molina.

    - No és fàcil que un mallorquí entengui aquesta música. Aquí la gent és blana com l’argila. Camino és una cobla de vida i de mort. I la baixada cap a Ciutat ho era, a vida o mort. Vatua el món quin cansament. Jo era jove, i tu per sort estaves prim, però l’esforç que vaig haver de fer no es pot dir amb paraules. Però me’n fotia, del cansament, perquè tenia el deler de veure córrer en Gento, d’anar junts tots tres al futbol, en Joan, tu i jo, i que no fossis com aquell al·lot de Llubí que fugí de ca seva perquè volia anar a veure l’Atlètic Balears. Així que jo cantava Camino perquè m’agradava, i perquè em sentia alegre d’anar amb tu, i me’n fotia del cansament i de la bolla del món. Me la sabia de memòria, no tan sols aquella cobla, sinó moltes altres. I ja sé que tothom se’n riu de mi, però m’és ben igual, perquè tots aquests que ho diuen no saben res, ni de música ni de res. Per a entendre alguna cosa de música s’ha d’haver viscut. Si no, no hi ha manera de sebre el perquè una persona d’aparença tan alegre com ell podia cantar cobles alhora tan tristes i alegres com Camino.

    Mumare s’asseu a taula devora nosaltres i comença a desgranar la magrana.

    - Deixàrem la bicicleta devora de Sa Riera, i en Gento es quedà fent guàrdia. Tu i jo sabíem que no es mouria fins que tornàssim. En Joan mos esperava, dret com un fus i nerviós, perquè ja eren gairebé les cinc.

    I s’atura de parlar quan Camarón de la Isla canta La tarara –això és un himne nacional, diu mon pare, emocionat- amb una veu que s’enlaira per damunt de la guitarra elèctrica, del teclat, de les percussions, i d’aquell viatge en bicicleta de Marratxinet a Ciutat, fa quaranta-cinc anys.

    - Entre en Joan i jo t’aixecàvem durant el partit perquè no podies veure res, de petit que eres. Ningú va romandre assegut en cap moment, tothom cridava i allò era un desgavell. Vaig jurar no posar-me mai més darrera de la porteria.

    Els grans de la magrana són grossos i vermells. Mumare s’aixeca i torna tot d’una amb tres culleres grosses, una botella de vi negre i el llevataps.

    - Tots tres volíem que guanyàs el Mallorca, però també volíem veure les corregudes d’en Gento, encara que acabassin en gol. En Gento corria, sí que corria, però no podia acabar ni una jugada. L’aturava un defensa de pinyol vermell, Arqué, que era amic d’en Joan, amb qui sovint anava a cercar esclata-sangs i espàrrecs devers Bunyola. I a més a més, en Puskas fallà un penal. Te’n recordes, d’en Puskas? El Madrid el fitxà quan ja era granat, i fins i tot estava una mica gras, però xutava com un canó. No s’ho podia creure ningú que el Mallorca hagués guanyat per 5 a 2. Només el Benfica havia aconseguit fer-li cinc gols al Reial Madrid, però el Benfica era el Benfica, i el Mallorca només era el Mallorca, un equip amb molts de jugadors que guanyaven més o menys com qualsevol treballador.

    En sentir Volando voy  torna callar una estona. S’aixeca, es gira, obr la porta de la vitrina i agafa tres copes i les posa damunt la taula.

    Destapa l’ampolla, em diu mumare.

    I mon pare aboca cerimoniosament el vi negre en cada copa.

    - Jo era un home feliç i hauria volgut que aquell dia no s’acabàs mai. Amb en Joan i tu, em sentia el rei de la terra. Però havíem de tornar, i de pressa. I t’empescares que volies veure en Gento fort i no et moguis, i m’ho repeties un pic i un altre pic, i en Joan i jo et dèiem que no podíem parlar amb en Gento, perquè no hi teníem accés, als vestidors. Només hi podien entrar els periodistes, el Governador, el Batlle i el Capità General, que sempre se feien una foto amb el Madrid. Encara eres més caparrut que jo, i no sé com et vaig convèncer.

    I ja no vàrem veure córrer mai més en Gento per la banda esquerra del Lluís Sitjar, perquè aquella temporada el Mallorca baixà a segona, després de perdre la promoció contra l’Espanyol. L’estiu del 63 fou un calvari per a la meva intel·ligència, perquè ni mon pare ni el meu oncle Joan em pogueren explicar d’una manera convincent com fou possible que el Mallorca baixàs a segona després d’haver guanyat al Madrid per cinc a dos. I ara mateix, Nana del caballo grande sembla que sigui la música d’aquella desolació.

    Mon pare, mumare i jo bevem un glop de vi, i mumare diu que provem la magrana, que és dolça com la mel.

    - Ens acomiadàrem d’en Joan, que se’n tornava a La Bonanova. I tu començares a córrer cap a la bicicleta, perquè sentires els lladrucs d’en Gento, que mos devia enyorar. En travessar Sa Riera sé que et vaig dir que anassis alerta a no posar un peu en fals, perquè l’aigua corria amb força entre les pedres. Just veure’ns, en Gento començà a pegar bots, i jo em vaig doblegar bé els camals dels pantalons i vaig començar a pedalejar de pressa, com si m’encalçassin. I per poder córrer més, fins que arribàrem al torrent Gros no vaig activar la dinamo.

    Sembla que el llum de la bicicleta hagi encès la meva memòria. Mon pare, Antonio Molina, Camarón, el gust de la magrana i el vi negre han acabat ordenant i travant les imatges que jo conservava mig abandonades i oblidades, com si fossin les fotos d’un àlbum deixat a les golfes de la casa. I veig el torrent Gros un altre pic, davallant ple d’aigua, i veig la carretera d’Inca, que romp les cames de qualsevol per molt jove que sigui, i veig que mon pare em diu que em posi damunt la barra, per millorar l’eficàcia de l’esforç, i veig en Gento, que corr a la dreta devora nosaltres, i també veig un llamp cap a tramuntana, quan deixàvem enrere Cas Capità. Aleshores les cames ja li devien fer figa, però així i tot no es planyia ni es queixava de res, tot i que mirava de gairell cap a l’esquerra, com si així pogués retardar el temporal. I devers Son Ametller, aprofitant un tros més pla, encara va tenir forces per a cantar Camino: El camino del hombre / es cuesta arriba, / donde arrastra su nombre / con su fatiga. // El camino del hombre / es testigo, / que al final no le quedan / muchos amigos. Cantava amb la veu mig nuada, no tan sols pel cansament, sinó per l’emoció.

    Em prega que li digui el títol de la cançó que ara comença, i en la contraportada del CD llegesc: Viejo mundo...

    -Viejo mundo. El flamenc és vell, però és una vellesa amb rues de vida. Com aquesta magrana, que és un esquitx d’alegria; com Camino; com aquell viatge de tornada en bicicleta, tu i jo junts. Vatua el món, quina vida.

    I li dic a mon pare que em veig capaç de contar la resta del viatge, i li agaf el testimoni, com en una carrera de relleus, amb la meva memòria ja ben il·luminada.

    - Des de Son Ametller, i un poc més enllà, devers Es Figueral, tu i jo vèiem que el temporal s’acostava i mos cauria damunt, perquè els llamps ja eren ben espessos. I alguna gota grossa em rebotà damunt, perquè jo duia calçons curts, però tu em repeties que no em preocupàs, que arribaríem abans de començar a ploure. I pedalejaves i pedalejaves com una màquina. Saps que hi anaves, d’aviat. I jo et sentia respirar i estic segur que ja no podies més, que devies estar en el límit de les teves forces, però estaves agraït a la vida perquè viatjàvem junts en bicicleta cap a Marratxinet, amb en Gento corrent devora nosaltres, com si tornàssim de Liorna, d’on ningú torna. No voltares per Son Verí, i seguires fins a Ses Basses, i prengueres per la drecera de Ca Na Maiola. I començaren a caure gotes de bon de veres, i a bufar un vent fred, de mestral, que feia xiular els pins. Mumare mos esperava arrecerada en el portal, i ja passava pena, perquè ella sempre passava pena, i et repetí mil vegades que eres un boig, que no tenies ni un dit de seny. I en Gento se n’anà a la cuina i es tombà a jeure devora la foganya, que ell també s’ho mereixia. I ja plovia aigua de bimbolla, que seria bona pel petit magraner que havia sembrat dies enrere l’oncle Joan, i sopàrem amb una fam de mil dimonis dos ous fregits amb patates, i en haver-me allitat mumare apagà el llum de carburo del passadís, i em vaig sentir bressat per la pluja, per la dringadissa de la persiana que era la música d’una orquestra imaginària mentre jo, mentalment, cantava Camino i recordava el gol d’en Bergara, el meu jugador preferit, que va ser l’únic gol que vaig poder veure bé, en un moment en què tu m’aixecares a coll-i-be i els de darrera protestaren i digueren que allò era una vergonya i que em baixassis en terra. I tu em baixares i els enviares a la merda. I és com si ara mateix pogués reviure el moment en què m’anava adormint en aquell matalàs de llana que un mes abans havia atupat na Joana, que sempre em deia que li agradaria que jo fos el seu gendre. I crec que no he dormit mai tan a ple com aquella nit del 30 de desembre de 1962.

    Jo també necessit descansar, perquè ja no som jove, i he de tornar a Ciutat per la mateixa carretera que mon pare i jo recorreguérem en bicicleta quaranta-cinc anys enrere, i ja he de tornar perquè fa fosca, i menar el cotxe de nit em fa por. M’aixec, i mir per la finestra cap al corral, i sé que el magraner segueix en el seu lloc, tot i que ara, de nit, no és més que una bubota. En acomiadar-nos veig que mon pare em mira amb un agraïment sense paraules, i surt al portal i em diu adéu amb la mà, i jo engeg el cotxe, i pas per davant Ca’n Gramanera i gir a l’esquerra, i sé que ja no hi són, ni l’entranyable Rafel de Cas Sord, llaurant la seva quarterada d’ametllers, ni aquell cabró que volia matar el meu padrí, perquè tant l’un com l’altre moriren fa més de trenta anys. I pas per Son Verí i Son Ametller, i pel torrent Gros, que no duu ni gota d’aigua, però me’n fot, i deix enrere Es Rafal, i més endavant mir de gairell l’estadi Lluís Sitjar, que aviat esbucaran, i també me’n fot, i arrib a ca meva i m’allit sense sopar, i tenc un somni en el qual mon pare i jo anam en bicicleta. Ell la mena i jo vaig damunt la barra. Pedaleja i pedaleja per un camí molt llarg, un camí que no sembla tenir final, un camí entre garrovers, ametllers i oliveres, i un bosc d’alzines immens que arriba fins a les muntanyes. I mon pare pedaleja i pedaleja i canta Camino, i canta tan bé com Antonio Molina. I mon pare canta i canta i el camí no s’acaba mai, i començam a tenir por perquè el cel amenaça temporal fort, i per molt que miram no veim indicis d’aixopluc. I aleshores, en un instant que sembla il·luminat per un llamp de tramuntana, es produeix una el·lipsi, i ara som jo qui mena la bicicleta, però ja no som un nin, sinó un home ben granat, i mon pare no tan sols ha deixat de menar la bicicleta sinó que ara va assegut damunt la barra, i s’ha convertit en un home vell ple de rues que m’encoratja a seguir pedalejant, i em diu que no m’aturi, que no m’aturi mai, vatua el món, que sigui valent, i que canti Camino en sentir-me decebut o preocupat, i que no tengui por de res, i que puc estar ben orgullós del nostre ca eivissenc, en Gento, que ens acompanya pertot arreu, i que és ben segur que m’acompanyarà sempre.

     

     

    (Publicat a DM, 13-7-2008)

     

     

    Denunciar
    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook