Blog 
Mirades a Ciutat / Los límites de la tierra
RSS - Blog de M Angel Moyà Juan

El autor

Blog Mirades a Ciutat / Los límites de la tierra - M Angel Moyà Juan

M Angel Moyà Juan

Com un viatger, que de sobte es reconeix en una fotografia. // A los lejos unos árboles, y el tiempo que bordea la realidad, y la moldea, y la envilece y exalta, y la construye.

Sobre este blog de Mallorca

Desde muy temprano las calles de Ciutat buscan un interlocutor, o un gesto que sea premonición de algún conocimiento. // La tierra, con la que se produce este intercambio en el que hay que ser consciente de los límites.


Archivo

  • 21
    Febrero
    2016

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    Ciutat

    Louis Armstrong

    M'he assegut a la taula que m'agrada més, la que és just devora la vidriera. En entrar no m'he fixat en el poema que hi sol haver a l'entrada, a la dreta de la porta, escrit amb guix blanc amb lletra molt clara. La pissarra és com la que teníem a l'Escola de Sa Cabaneta, col·locada a un racó per fer càlculs d'aritmètica. Sent Louis Armstrong, i es superposa al violoncel d'Alexey Stadler de dijous passat a l'Auditòrium. Al carrer un home ha aixecat la tapa d'un abocador de fems just quan una parella de viatgers miren l'exterior de Babel i no saben si entrar o no. Vesteixen d'una manera senzilla i elegant, i tenen el posat de les persones que volen sebre detalls del lloc que visiten, però descoberts sense haver de mirar cap guia. Ha plogut una mica fa una estona. Ell duu un paraigua penjat del braç dret. No puc veire el cel des d'aquí. M'ho impedeixen les volades dels edificis i les veles de la llibreria. És possible que avui ja no plogui més. Les llambordes humides tenen un color marró brunyit, com si les haguessin pintades amb cura amb un pinzell, amorosament. La trompeta de Louis Armstrong s'imposa sobre el record del violoncel, emplena la llibreria de ressonàncies alegres i amara el meu cafè del ritme feliç d'aqueixes cançons meravelloses, compostes per gaudir de l'existència. L'home i la dona són al mateix lloc, parlant amb tranquil·litat, com si no els importàs la dificultat de decidir-se. Miren també el bar del costat, on aquests dies hi ha una petita exposició, molt bona, de fotografies de Ciutat.  Veig molt bé l'home i la dona, ja que estic a dos metres més o menys sobre el nivell del carrer. Som a un mirador. Ells també em veuen: un home madur que pren cafè tot sol en una llibreria d'una ciutat alhora vella i moderna. Ara passa una dona jove caminant a poc a poc amb el seu fill petit -tres o quatre anys- a un metre rere ella. Puc veure el fil invisible que els uneix, el puc veure per la melancolia que m'envaeix en recordar el que he viscut. Sort de Louis Armstrong, la seva música ajuda a somriure amb una mica d'alliberament interior. El món està compost de fets, no de coses, com deixà escrit Wittgenstein. Ho vaig comprovant, humilment, jo també, aprofitant el que ens deixà el gran filòsof. Les coses ens envolten amb més o menys delicadesa, i nosaltres hi hem de posar el pensament: els fets. Un home vestit amb poca cura, amb una motxila vella a l'esquena, va cap a l'escala que duu a Sa Costa de Sa Pols, i en sentit contrari s'acosta una al·lota que somriu, i que davall la jaqueta duu una camisa molt llarga que vola amb l'oratge suau. Sembla que vagin l'un cap a l'altre, però no: ella canvia de direcció i corr cap a un jove que l'espera més amunt, devora els abocadors de fems. Ells també corr cap a ella, i l'home es posa a riure, i de sobte comprèn el significat de la seva edat madura, i tot i la seva descura i el seu posat d'abandó m'agrada la seva manera de caminar. Tots nosaltres som també una mica captaires d'alguna cosa, o millor dit: d'algun fet. Els dos joves s'han assegut a una de les taules que hi ha defora, sobre la tarima de fusta. Jo seguesc escoltant Louis Armstrong, la trompeta que és com una veu que arriba de molt lluny per mostrar-me el Món.

     

     

    Denunciar
    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook