PERE ESTELRICH I MASSUTÍ
És més fàcil veure l´inici de l´univers qualsevol nit que entendre com seria la nostra societat sense l´Auditòrium de Palma, quaranta anys després de la seva inauguració.
Resulta difícil imaginar com seria l´activitat cultural nostra sense l´Auditòrium. No és gens rar, de totes maneres, elucubrar sobre les múltiples mancances que hauríem sofert. Sense l´Auditòrium, part de la nostra activitat cultural i lúdica no hauria existit. Així de clar: hauríem viscut com en un desert. L´Auditòrium n´és, però, l´oasi.
Després de quaranta anys d´activitat, el temple del Passeig Marítim de Palma és en la memòria de quasi bé tots els habitants d´aquest país nostre. I no només en la dels que es consideren cultes, sinó en la de tots, ja que per aquella sala magna hi han passat bona part dels noms del panorama musical i teatral, indistintament del qualificatiu o de la valoració que cadascú en faci: des del recital o l´òpera més elitista (?) fins nits de circ, de bolero o de copla. L´Auditòrium ha anivellat la societat. No és només per entesos, ni per especialistes, ni per a amants de la terra, o de la llengua… les seves portes s´han obert a tothom. L´Auditòrium és aliè a les ideologies, cosa que sovint li ha passat factura.
Què devia pensar Marc Ferragut, el 3 de setembre de 1969, quan sonaren les notes de la Simfonia Pastoral de Beethoven?
Ferragut! que ve de ferro i el ferro, fa més de tres mil anys canvià la manera d´entendre la lluita. Com lluita diària és fer possible que les portes del temple del Passeig Marítim s´obrin cada nit (me ve al cap un pensament en veu alta: i si, entre tots, intentam que les portes de l´Auditòrium restin obertes cada dia per acollir un espectacle? No és millor donar feina a subvencionar?).
De ferro era l´armadura del Quixot i Marc Ferragut és el nostre particular quixot.
A Washington i Nova York senten admiració vers l´Almirall Farragut, no debades l´Auditòrium mira el mar. I Juli Verne immortalitzà el Comodor Ferragut a Vint mil llegos de viatge submarí.